Em penso que m'acabo d'adonar que mai acabaré de ser feliç del tot. No sé com no ho havia vist fins ara. I el pitjor és que és per la meva culpa, i ho sé, i sóc tan realista i tan pràctica que no sé tirar-li les culpes als altres. Tan fàcil com aixó. Només calia estar-me dos anys centrada, per després estar-me una vida mitjanament més feliç del que probablement estaré. I ja prou. Però no. Sóc una estúpida. Que hi farem. Però em nego a resignar-me, tot i que potser és el millor que hauria de fer per a no enganyar-me, però si sóc estúpida, també sóc tossuda, i m'agradaría poguer dir que he aprés dels meus errors, i, encara que tard, poguer güarir-los. Així doncs, intantaré fer-me un camí per a ser feliç, perque tot i que m'agrada molt el que faré (tot just començo el dijous...), i per molt bona feina que trobi en el meu futur, jo sempre sabré que no és aixó el que volia fer, i encara que els meus caps siguin les més belles persones del món, jo sempre sabré que mai tindré la possibilitat de ser la meva propia cap, i aixó no està fet per mi. Així doncs, potser la fastidio inevitablement, però prefereixo equivocar-me i ser infeliç tota la meva vida per haver-ho intentat, que equivocar-me i ser infliç per no haver-ho fet mai.